Despres de Buenos Aires vam agafar un altre bus de 20 hores cap a Puerto Madryn, estem veient que aqui cada vegada que ens movem de lloc son 20 horetes! Hem triat aquesta destinacio perque per aqui es poden fer avistaments de ballenes, delfins, pinguins, foques elefant, etc...
Per anar a veure ballenes el mes barat semblava contractar un tour que sortia des de Puerto Madryn, i aixi ho vam fer. Primer ens vam parar en un lloc que nomes des de la costa ja es poden avistar ballenes, nosaltres en vam veure unes quantes a mes de 100 metres, pero es veu que hi ha cops que s'acosten fins i tot a 20 metres de la costa! Despres vam anar tirant cap a Puerto Piramides i ens vam embarcar en un petit vaixell que hi van 40 persones, forca mala mar aquell dia aixi que molta gent es va marejar. Nosaltres per sort no, i aixo ens va poder permetre de disfrutar molt l'experiencia, vam avistar un grup de ballenes franques que es van acostar a mig metre del vaixell, son ballenes que fan de 13 a 16 metres, i son realment impressionants de veure en viu. Les ballenes anaven nedant al seu aire i ens anaven ensenyant el cap, la cua i anaven treient aigua en forma de V pel seu "nas". Tot plegat, un gran espectacle de la natura que va valer la molt la pena de veure.
La resta de l´excursio va ser dedicada a veure algun pingui ocasional, foques elefants i diferent fauna terrestre, tambe distret pero menys que les ballenes...

El principal objectiu per visitar Buenos Aires a part de fer turisme, era el tramitar el visat per entrar a Xina d'aquí unes setmanes, així que tant bon punt vam arribar d'Iguazú ens vam dirigir a l'embaixada Xina, però ens vam trobar que estava tancada sense raó aparent. L'endemà hi vam tornar i després de més de dues hores vam sortir d'allà amb un paperet que deia que l'endemà ens donarien el visat! la veritat és que va ser una mica dur, perquè el Xinos no entenen gaire bé el concepte d'agafar número i esperar el teu torn però el tercer dia vam tenir el nostre visat per 30 dies i això és el que importa. Mentre tramitavem el visat també vam tenir temps de visitar B.A, i la veritat és que ens va agradar molt, els "porteños" son una gent molt simpàtica i molt ben educada, sempre ens trobàvem gent que ens volia ajudar quan ens veien amb el mapa; el menjar i el vi també és deliciós. La cultura és molt similar a l'espanyola i hem pogut retrobar les terrassetes que tant hem trobat a faltar.
El primer dia vam visitar el barri de la Recoleta, la principal atracció d'aquest barri és el cementiri on es pot observar una arquitectura impresionant, en aquest cementiri hi ha les restes de la famosa Eva Perón, però la seva tumba no és molt excepcional, així doncs vam passar l'estona passejant per el cementiri més posh que hem estat mai. En aquest barri també pots observar gent que passeja desenes de gossos a la vegada, imaginem que deuen ser els gossos de la gent adinerada que viuen per la zona.
L'endemà vam passejar per la zona del centre, la plaza de mayo i el carrer Florida, aquesta zona, possiblement és una de les més comercials i està plena de botigues, al vespre vam aprofitar i vam anar a veure tango al mític cafè Tortoni, si bé el show està molt enfocat a turistes vam disfrutar bastant. També vam visitar la zona del port tot passejant per la vora del riu i com no la zona de San Telmo que és la zona tanguera per excelència vam poder gaudir una miqueta del tango al carrer mentre preniem una copeta de vi en una terrasseta i un solet molt agradable!
Voliem llogar unes bicicletes i anar a La Boca, ja que hi ha un recorregut recomenat, però ens van dir que la seguretat no era gaire bona i vam decidir agafar un taxi, per anar al famós carrer del Caminito, tot i que quan vam arribar allà ens vam trobar un carrer 100% turístic, així que vam passejar un xic i vam marxar.
En definitiva, Buenos Aires ens ha agradat molt, és una ciutat en la que hi podriem viure (la Silvia).
També hem de remarcar un costat una mica obscur de la ciutat, a la zona de la terminal de busos del Retiro mentre caminavem des del metro a la terminal ens van tirar un liquid blanc a les maletes i van intentar netejar-nos però ja ens havien dit que era una trampa per robar turistes així que vam agafar el clínex i vam marxar, la crema blanca va resultar ser crema hidratant. S'ha de vigilar molt, ja que tot i que B.A és una ciutat genial també té els seus perills.

Després dels tres dies de tour al salar de Uyuni tocava dir adeú a Bolivia, com que ja comencem a estar una mica tips dels llarguissims viatges de bus vam decidir agafar el tren fins la ciutat que esta just abans de la frontera amb Argentina, va ser una bona decisió, ja que vam passar una nit bastant tranquila i vam dormir bastant. Un cop creuada la frontera no ens en vam escapar i vam agafar un bus cap a Salta, en aquesta ciutat només hi vam passar la nit, vam aprofitar per rentar la roba, que ja tocava, i menjar el nostre primer bife, boníssim!
L'endemà vam agafar el bus cap a Puerto Iguazú, i arribem després d'unes 22 hores de viatge. Puerto Iguazú és un poble petitet que es fa servir com a base per visitar les famoses catarates, quan vam arribar feia una temperatura d'uns 36 graus i una calor impresionant, per això quan ens vam llevar l'endemà ben ilusionats per visitar les catarates ens vam decepcionar de veure la pluja que estava caient i la tempesta que teniem al damunt. Com que no anem sobrats de temps vam decidir anar a la part Brasilenya igualment, i tot i que la pluja no va parar en tot el dia vam disfrutar molt de les cascades, ens esperavem que a la part brasilenya les veuriem de molt lluny però les vistes són magnifiques i també es pot gaudir d'una vista molt propera, això si, vam quedar totalment empapats.
Un cop a l'hostal, vam poder parlar amb els altres viatgers i ens van dir que havien tancat el parc a la part argentina per culpa de la pluja, és habitual que es tanqui el tram de la garganta del diablo, però no és tant habitual que es tanqui el parc sencer. Així que ens vam preocupar una mica, ja que l'endemà al vespre haviem de marxar cap a Buenos aires i al cim hi havia talls de llum i d'internet...
L'endemà al matí la pluja ens va donar un respir i vam poder anar cap a la part Argentina, fins i tot vam poder anar al garganta del diable, un tram el qual has de caminar per una plataforma que travessa el riu fins que arribes al naixement d'unes quantes cascades, aquesta part potser és la que ens va agradar menys ja que estava totalment massificada de gent degut a que el dia anterior el parc va tancar i perquè erem diumenge. Per mala sort no vam poder accedir a la illa de San Martin així que vam anar als nivells superiors i inferiors on pots veure les cascades des de dalt i des de baix respectivament, on et pots acostar a un parell de metres de les cascades, aqui sents la verdadera potencia de l'aigua, el so és  eixordador i el fort vent de l'aigua es va emportar el barret d'en Robert :( és una passada la quantitat d'aigua que arriben a portar aquestes cascades, realment és una cosa que s'ha de veure amb els pròpis ulls, les fotos no reflecteixen la magnitud d'aquesta meravella de la naturalesa.
Intentarem penjar un video properament.

Per cert, el passat dijous vam sortir a La Vanguardia!! ens ha fet molta il·lusió, si algú l'interessa fer-hi una ullada us deixem el link: http://www.lavanguardia.es/lv24h/20091022/53807809470.html.

A Bolivia només hi hem pogut estar 10 dies, ens hagués agradat passar-hi més temps però ja anem molt curts de temps. Què dir de Bolivia, ens imaginàvem un país molt pobre equiparable a països de Centre Amèrica, bàsicament perquè la gent que haviem anat trobant per el camí ens havien dit que el menjar era horrible i que tot era pobresa... Hem vist pobresa, però no més que a molts llocs del Perú i hem de dir que el menjar era molt bó, res a veure amb Centre Amèrica! Bolivia és un país que val molt la pena visitar, té moltes coses a fer i és molt barat, per tant pots fer coses similars que al nord de Chile però a preus més econòmics.
El tema seguretat també ens ha sorprès bastant, pensàvem que la seguretat seria un problema pel que haviem llegit, però ens hem trobat molt a gust a tot arreu on hem estat, potser perquè hem anat als llocs més turístics.  
El millor

• Sens dubte el Salar de Uyuni, ens feia bastanta gràcia, i no ens va decepcionar! El menjar, molt millor del que ens esperàvem i molt barat.
• El vi d'altura, un nou concepte de vi, i molt barat també.
• La gent amb la que hem compartit el tour d'Uyuni i les tardes-vespres prenent vi i xerrant de la vida.
• Els paisatges del llac Titicaca, per nosaltres, millors que la part Peruana.  

El pitjor

• Baixar a les mines de Potosí i veure la crua realitat de les condicions laborals dels homes i nens que hi treballen. Per cert una pel·licula molt recomanada i que no et deixa indiferent és Mineros del diablo.
• El trajecte Potosí-Uyuni, un trajecte que no és especialment llarg, unes 6 hores de camí, però que se'ns va fer etern per el mal estat de la carretera i les innumerables parades del bus.
• L'espant del segon dia del tour de Uyuni quan un bus quasi ens cau al damunt.
• No tenir prou temps per anar a les Pampes, al nord de Bolivia.

En definitiva a Bolivia ens hi hem trobat molt bé i hem conegut a gent ben interessant, ens ha fet una mica de pena no poder anar al nord, a la Selva, però la falta de temps van fer que no hi anessim.
La mitjana del pressupost diari que hem gastat ha estat de 33 lliures diaries, o el que és el mateix 36 euros, menys del pressupost marcat!

Despres de Potosi baixem cap al sud de Bolivia, al poble d'Uyuni, que es molt conegut per tenir uns deserts de sal molt extensos al voltant. Aquesta acumulacio de sal, que pot arribar a 7 metres de profunditat, es va crear quan es va assecar el mar Boliviano, deixant aixi un paisatge molt curios.
Per recorrer els voltants d'Uyuni vam agafar un tour amb un jeep per 3 dies, vam compartir cotxe amb dos australians, un xec i una eslovaca, molt simpatics tots.El primer que fem es visitar el cementiri de trens, on es veuen varis trens rovellats deixats de la ma de deu. Despres ens porten cap al Salar, descobrim un paisatge molt diferent a res que hem vist mai, una gran esplanada blanca i brillant, amb algunes illes de terra plenes de cactus mil.lenaris. Al Salar, l'entreteniment oficial es dedicar el temps a fer fotos xorres, ja que el fons blanc ajuda a jugar amb les perspectives, en pengem algunes. A la nit ens porten a dormir en un "hotel de sal", on quasi tot es fet de sal: parets, terra, llits, alla sopem un menjar no massa salat per sort, i compartim una ampolla de vi de les altures. L'endema continuem el recorregut, pel cami un parell de jeeps d'altres grups s'encallen a la sorra fina i no hi ha manera de treurel's, aqui no sembla haver-hi l'equivalent del RACC. Descobrim que el nostre jeep i conductor no son massa fiables, el tub d'escapament cau a terra en un bot que fem i l'han d'enganxar amb una goma elastica. El jeep te problemes per arrencar molt sovint, pero el conductor, que anava bevent whisky-cola i mastegant coca pel cami, amb paciencia sempre aconseguia arrencar-lo. A part dels problemes tecnics del jeep, hem vist paisatges realment espectaculars i unics: llacs altiplanics de diferents colors a mes de 4000 metres, geysers, volcans, deserts, tot molt exotic i sota un cel blau molt clar. Una de les coses que ens ha sorpres mes es la "laguna colorada", un llac de color vermell on hi viuen flamingos, el color vermell es degut al mineral ocre que absorbeixen les aigues. Tambe hi ha un desert anomenat "Salvador Dali", es una agrupacio de muntanyes amb un color molt surrealista; diuen que en Dali va visitar Bolivia un cop i aixo va inspirar-lo en varies de les seves pintures. La finalitzacio del recorregut es banyar-se en aigues termals volcaniques, s'ha de tenir molta voluntat per treure's la roba a les 7 del mati amb un fred que pelava, pero a l'aigua s'hi estava genial!
El recorregut ens ha agradat molt, s'ha de passar moltes hores en cotxe i la temperatura pot arribar a ser molt freda en alguns llocs, pero es un paisatge unic i sorprenent que val la pena.

Estem a Potosi, on l'economia local es basa sobretot en la mineria, tenen una muntanya volcanica on s'extreuen varis minerals des de l'epoca de la colonitzacio, entre ells plata, coure, plom, zinc... Despres de mes de 400 anys de funcionament la muntanya esta feta un formatge per dins, i quasi no hi queden minerals, pero encara dona feina a 5000 miners i a mes gent de sectors secundaris.
Aqui hem tingut una experiencia molt surrealista. La cosa tipica que es fa com a turista es visitar una mina, aixi que hem pensat que seria interessant. La primera cosa que fem es anar al mercat dels miners, on per menys 2 euros comprem dinamita, un detonador i uns nitrats per fer que l'explosio sigui major. Carregats amb tot aquest material explosiu, pugem al bus i anem tirant cap a la mina, els guies ens tranquilitzen dient que no volarem pels aires ja que els detonadors no estan activats, i per sort aixi es compleix. Els explosius es compren per regalar als miners, ja que tot i les hores que hi dediquen amb prou feines fan prou per viure.
Ens vestim amb tot l'equipament necessari, i seguidament entrem dins una de les mines. L'ambient a dins es sofocant, hi ha poc oxigen, molta pols, i fa molta calor; per desplacar-se per la mina un s'ha d'ajupir, escalar, arrossegar-se per uns tunels estretissims en aquest ambient sofocant i humid. De tant en tant ens anem trobant miners que ens expliquen coses, molts d'ells comencen a treballar als 13/14 anys, i la majoria moren abans dels 50, sovint degut a problemes pulmonars o accidents. La vida que porten es molt poc saludable, fan uns torns molt llargs sense menjar, nomes mastegant coca i beguent alcohol de 96 graus que compren al mercat. Son tambe molt supersticiosos, creuen que el poder de Deu no arriba a dins els tunels aixi que fan ofrenes al "tio", una estatua que tenen a totes les mines que simbolitza el diable.
En total hem estat hora i mitja dins la mina, i per acabar el "tour" ens han fet una demostracio d'explosions de dinamita.
Tot plegat una experiencia impactant i bastant dura, pero que ens serveix per a recordar la sort que tenim i les bones condicions en que vivim.

Ja fa alguns dies que estem a Bolivia, un pais on no estarem massa temps, pero que de moment ens esta agradant forca.
Despres del llac Titikaka, ens vam dirigir cap a La Paz, capital de Bolivia i sense massa a destacar, a part que esta a 3700 metres d'altura, aixo es mes alt que molts dels pics dels alps europeus! A la Paz no vam tenir temps de massa res, excepte visitar el mercat de les bruixes, on es poden trobar tot tipus de pocions magiques, fetus de llama i gent que llegia el futur amb fulles de coca. El que mes abunda pero son les botiguetes destinades a turistes, aixi que, tot i tenir les seves peculiaritats, no es massa diferent a un mercat turistic normal. Com a curiositat, a la Paz es veien llocs semi-cutres anunciant "alta peluqueria", seria mes per l'altura que per res mes suposem...
Despres de La Paz ens dirigim cap a Sucre, on per arribar-hi no vam tenir una experiencia massa dolca, el bus es va espatllar a mig cami a mitjanit, cosa que va fer allargar el trajecte 4 hores mes, i a mes feia un fred que pelava!
Quan vam arribar a Sucre ens vam trobar amb una antiga ciutat colonial amb molt d'encant, similar a Arequipa (Peru) o Antigua (Guatemala), on vam passejar per la ciutat i vam menjar molt be, incloent fondue de xocolata i una ampolla de vi de la vinya mes altes del mon, vi d'altura en diuen. Aquest mati ja hem anat fent cami cap a Potosi, la ciutat mes alta del mon (4067 metres) on dema ens endinsarem dins una mina en funcionament, tenim forca curiositat ja que fa poc hem llegit un llibre molt entretingut que comentava les condicions dels miners (Ken Follett - A place called Freedom), pero aixo ja sera el seguent post!
PD: quan la tecnologia ens ho permeti penjarem algunes fotos!

Despres de 19 dies diem adeu a Perú. En aquest pais hem menjat bé, pero no tant com ens imaginavem, hem provat plats tipics com el rocoto, el ceviche, o la beguda tipica del pais, la chicha. Pero tambe ens hem quedat amb les ganes de provar les famoses olives de les que ens havien parlat tant :(
El que ens ha agradat mes ha estat:

• Els trekkings que hem fet i la gent que hi hem conegut
• Les sopetes dels menus barats, despres de tant de temps s'agraeixen
• La varietat culinaria, i el fet de poder menjar menus complets (primer i segon plat + postres i beguda) per menys de 2 euros
• Els allotjaments on hem estat, economics i amb bon ambient.
• Viure emocions fortes amb el Sandboarding i el "passeig" amb boggie.
• La vestimenta colorida dels indigenes andins

El que no ens ha agradat tant:

• Problemes estomacals, no sabem si degut a l'altitud o a menjar en mal estat :(
• Els desplacaments en bus, interminables i per carreteres en mal estat.
• Els venedors de massatges, manicures, drogues varies, els que et volen encolomar un hostal o un restaurant a totes hores... especialment a Cuzco.
• La falta de paper de water i sabo en la majoria de lavabos (pitjor que a centre america).

També hem de destacar que els mates de coca i productes derivats ens han deixat indiferents i no ens han ajudat a combatre el mal d'altura.
Perú és un país molt barat, pero hi ha tantes coses a fer que el pressupost diari es dispara una miqueta, tot i aixi hem aconseguit mantenir el pressupost i hem gastat 45 lliures per dia de mitjana (49 euros) 5 lliures menys que el pressupost marcat.

El llac Titikaka es el que queda d'un antic mar anomenat "mar boliviano", un llac enorme de quasi 300 km de llargada i que te la particularitat d'estar situat a 3800 metres d'alcada.
El llac pertany una part al Peru i l'altra a Bolivia, i nosaltres visitem les illes de les dues parts.
A Peru hem visitat unes illes flotants curiosissimes; en el passat, una tribu anomenada "Uros", tot escapant dels Inkes decideixen refugiarse dins el llac, i creen varies illes flotants on hi poden viure varies famililes. Cada illa nomes fa uns quants metres, i tenen una vida limitada, un cop construida i anclada nomes dura uns 13 anys, aixi que s'han d'anar renovant. Els habitants de les illes es fabriquen ells mateixos tambe les cases, vaixells i varies artesanies. Tot i ser tant sorprenent, la visita a aquestes illes s'ha turistiquejat molt ja que els habitants intenten vendre artesania i viatges amb balses tipiques constantment.
Despres visitem la illa de Taquile, lloc on hi viuen indigenes que es dediquen quasi exclusivament a teixir, sobretot els homes. El paisatge es molt bonic, pero resulta molt cansat passejar per aqui ja que estem a quasi 4000 metres d'altura!
Despres d'aixo, el dia seguent creuem cap a Bolivia, on visitem la illa del Sol, on segons la cultura Inka va neixer el Sol, molta imaginacio tenen aquests... Des de dalt de la illa, el paisatge aqui es encara mes espectacular que a la part peruana, el blau del llac es un color molt intens, es veuen els pics nevats dels Andes a la distancia i varies illetes mes, es realment bonic.

Despres de forca esforc, arriba el dia de veure el famosissim Machu Pichu. Ens espertem a les 4 del mati per agafar els primers busos de les 5:30 que arriben a dalt, s'ha d'anar-hi aviat per poder agafar una de les 400 entrades al "Wayna Pichu", la muntanya de davant les runes. Tambe es pot pujar a peu, pero les agulletes, el fet que plou, i problemes estomacals de dies anteriors ens fan decidir guardar les energies. Arribem a dalt i fa molta boira, aixo l'hi dona un aire mistic al lloc, pero no es veu una llama a quatre passes. Dins el tour que hem contractat ens inclouen dues hores de guia que ens explica perque es va construir i com es va descobrir, tot el que ens expliquen es molt interessant i aixi anem fent temps mentre la boira no s'aixeca. El guia ens explica que les ruines van ser "descobertes" per l'america Hiram Bingham, pero tots els objectes que va trobar a les ruines van ser portades cap a la universitat de Yale el 1911; els peruans estan molt picats ja que fa 98 anys que tenen aquests objectes a Estats Units i per molt que ho demanin no els hi tornen.
Passem un parell d'hores passejant per les ruines i finalment a quarts de deu s'aixeca la boira, hem de dir que el Machu Pichu es realment impressionant de veure, el que fa boniques aquestes ruines es la seva posicio a dalt de la muntanya i tota la naturalesa i paisatge que les rodeja, no tant la seva complexitat arquitectonica. Tot i ser tant espectacular, es un lloc que no te massa factor sorpresa ja que es exactament igual com hem vist innumerables vegades a postals, fotos,internet...
A les 10 pugem cap al Wayna Pichu, ens retrobem l'Oscar i pujem plegats, a mesura que anem pujant anem veient una perspectiva diferent de la habitual, i 40 minuts despres arribem al pic i disfrutem de les vistes; despres d'aixo encara ens dona temps d'anar a veure el pont Inka, un pont en process de restauracio prop de les ruines.
Per tornar cap a Cusco agafem el tren cap a Ollantaytambo, que resulta ser ben entretingut ja que primer surt a ballar pel vago un ballari de balls tradicionals, i despres els revisors fan un "fashion show" de vestimenta feta d'alpaca.
Tornem a Cusco cansats pero contents, han estat 4 dies intensos que han valgut molt la pena, ara toca anar al llac Titikaka i despres canvi de pais (Bolivia).