Segons la Lonely Planet, Huacachina es un Oasis en mig del desert on antigament els peruans mes rics passaven les seves vacances, pero que ara s'ha tornat el paradis dels "backpackers" que busquen festa. La veritat es que de festa no n'hi ha massa, i ha acabat sent un lloc bastant relaxant on l'activitat tipica es anar amb buggie per les dunes del desert que envolten Huacachina, combinat amb el sandboarding. I aixo vam fer nosaltres, va resultar ser una activitat molt divertida, sobretot anar amb buggie, els conductors estan una mica bojos i pujen per les dunes i despres les baixen a tota velocitat, fan carreres entre ells... en fi una bona descarrega d'adrenalina! i el fet que l'excursio en buggie es combini amb sandboarding esta molt be. Nosaltres haviem fet el volcano-bording a Nicaragua, la diferencia principal es el terreny i la manera de baixar. En el volca, la superficie es molt rugosa i plena de pedretes que si caus fan mal i pots baixar dret o asentat tipus trineu; mentre que a les dunes la supercie es com la sorra de platja i pots baixar dret o be estirat panxa a terra, la majoria de gent ho fa estirat panxa terra, ja que pots agafar una velocitat mes gran. Tot plegat va ser una tarda ben plena d'emocions fortes.
Com a curiositat, Huacachina tambe es coneguda per les vistes que pots veure del llac i la ciutat des de les dunes, ja que es la foto que apareix en el bitllet de 50 Nuevos Soles.

Les linies de Nazca son milenaries, pero van ser descobertes relativament tard, al 1939, per un Gringo que sobrevolava el desert. Les linies son geoglifos enormes que nomes es poden apreciar des de l'aire, es poden veure diferents figures, com una que sembla un austronauta, un mono, un gos... L'origen d'aquests geoglifos es bastant incert, hi ha diferents teories, com ara que era un calendari astronomic, que tenien caracter religios, o que indicaven conductes subterranis d'aigua, entre d'altres.
Despres de molt negociar el preu, vam agafar la famosa avioneta que sobrevola les linies, el nostre error va ser agafar-la massa tard, cap a les 12:30, ja que haviem arribat a les 7 del mati a Nazca i necessitavem descansar despres de passar tota la nit en bus. Com mes tard l'agafes, mes inestable es el temps, aixi que vam tenir un vol bastant mogudet; segons els locals no es normal que faci tant de vent a Nazca, pero es veu que des de fa un parell de dies el vent es bastant fortet.A mes d'aixo, el pilot primer s'inclina cap a un costat i despres cap a un altre tot dibuixant formes de 8 en el cel, d'aquesta manera les 5 persones que anavem a l'avioneta poden veure-ho be, pero aixo no fa el vol massa agradable quan hi ha vent! Aixi doncs, les linies molt curioses, pero els xotracts del petit Cesna mentre les sobrevolavem ens van sobrar...
A la tarda en Robert va aprofitar per tallar-se els cabells despres de tres mesos, i el tallat ens va sortir quasi regalat, 1.25€; aquesta vegada ha optat per un tallat menys curt...

Ens ha sorpres la quantitat de mesures que es prenen aqui a Sud-America per tal d'augmentar la seguretat dels viatgers. En el bus que anava d'Arequipa a Nasca ens van:
  -Comprovar el passaport i van emmagatzemar el numero en el seu sistema informatic
  -Enumerar la maleta i ens van donar un rebut tal com fan als avions
  -Filmar la cara amb una video-camera abans d'entrar al bus
  -Agafar l'emprempta digital del dit index (!)
Tot i aixi, encara no ha arribat el sistema de seguretat de Chile: un marcador electronic visible pels viatgers que informa de la velocitat, les hores conduides pel conductor i a mes envia la posicio del bus per GPS a una central de monitoreig, deu ni do!

Ja portem 5 dies a Peru, vam creuar la frontera sense massa problemes, i el mateix dia ja vam poder arribar a Arequipa.
Arequipa es una ciutat bastant maca, i encara que sigui la segona ciutat mes gran de Peru, pots arribar a quasi tots els llocs a peu. Esta envoltada de volcans i muntanyes nevades, i en el centre podem trobar uns quants edificis historics de l`epoca de la colonitzacio.
Arequipa tambe serveix de base per visitar el "cañon del colca", el canyo mes profund del mon (mes de 3000 metres), o el segon mes profund, depen de a qui li preguntis...
Per visitar el canyo vam decidir contractar un trekking de 3 dies, vam pensar que era molt mes practic que fer-ho pel nostre compte ja que molts llocs son bastant inaccessibles amb transport public. Aquest es el primer trekking en grup que fem, i hem de dir que ens ha agradat molt. El primer dia el bus ens va venir a buscar a les 3 del mati, i la primera parada es per veure els condors volant, vam tenir la sort de veure`n 2, i impressiona bastant veure aquests ocells de 3 metres d`amplada(!) amb les ales desplegades volant pel canyo. Pel mati tambe vam visitar 2 pobles de les muntanyes: Chivay i Cabanaconde. Seguidament vam comencar a caminar fins a San Juan de Chuccho, son unes 4.5 hores de cami des de Cabanaconde, s`ha de baixar uns 1000 metres de desnivell pel canyo fins arribar al riu, i despres pujar-ne 200 mes, forca cansat! Els pobles de dins el canyo no estan connectats amb carretera i la unica manera d`accedir-hi es baixant a peu o en burro per uns camins molt empinats. A San Juan ens vam allotjar en unes cabanyes molt pintoresques on et sents molt desconnectat del mon, no hi havia electricitat i vam sopar a la llum de les espelmes. L`endema vam visitar Tapay i Cosñirua, un parell de poblets mes de dins el canyo, i tambe ens van portar a un museu on ens van explicar les tradicions d`aquesta gent dels Andes. Aquest dia ens vam allotjar a "Oasis Sangale", on hi ha unes piscines d`aigua de la muntanya es molt agradable prendre el sol i recarregar les piles. Finalment, l`ultim dia es el mes dur, pujada a partir de les 6 del mati de 950 metres de desnivell pel canyo, son 3 hores de pujada empinadissima que es van fer forca dures. El tour s`acaba amb una merescuda visita a les aigues termals (que ens van treure les agulletes!), despres et porten a un mirador a 4910 metres d`alçada i tambe en un camp on es poden veure les llames pasturant. El viatge de tornada cap a Arequipa tambe es espectacular amb una postes de sol magnifica i un paisatge ben bonic. Aixi doncs, un tour cansat pero entretingut, hem tingut la sort que hem estat en un grup molt ben avingut amb barreja d`europeus i sud-americans, i un guia que es prenia la feina seriosament. Ha valgut la pena visitar el canyo, potser diriem que el canyo del Colorado es mes espectacular, pero aquest tampoc te desperdici!

Despres de San Pedro vam agafar el bus que ens portava a Iquique, l'objectiu era anar fent cami cap a Peru. Iquique es una ciutat de costa semblant a Blanes, pero mes gran; com que aqui encara es hivern, l'aigua esta un xic massa freda per fer activitats aquatiques tipiques com el bodyboarding, que es molt popular aqui.
Un "gringo" que vam coneixer a la illa de Pasqua ens va recomenar que anessim a veure alguna "ciutat fantasma" mentre estiguessim per la zona, aixi que vam agafar un bus direccio a Arica i vam parar-nos a Humberstone, una ciutat minera abandonada des del 1960 i que ara es patrimoni de la humanitat. Alla es pot veure la maquinaria que s'utilitzava pel proces productiu i extractiu de nitrats, es veu que era una gran infraestructura pero avui en dia esta tot rovellat i abandonat. Tambe es pot visitar els edificis del que era el poble: l'escola, l'esglesia, botigues, etc. No podem dir que sigui gens bonic, pero si que te un cert encant de visitar aquest poble abandonat al mig del desert i passejar-hi un parell d'hores.
A la tarda, aprofitant que eren festes patries, vam anar a l'estadi d'Iquique on feien una especie de fira semblant a fires de Girona amb menjar i jocs d'habilitat. Alla vam aprofitar per menjar un bon tros de carn a la brasa i tambe xurros, mmmm.
Vam estar un dia i mig mes a Iquique, pero no tenim massa res a explicar, els vam dedicar a passejar per la platja, descansar, fer barbacoes a l'hostal, a mes de comprar-nos un anorak cada un tipus esqui per 3000 pesos, l'equivalent de 4 Euros! Amb aixo ja ens sentim mes equipats per pujar les altures a Peru i no passar fred a Bolivia.
Ara si que deixem Chile de moment, hi tornarem d'aqui unes setmanes pel sud, i comenca un nou pais que ens fa molta ilusio: Peru.

Despres de passar-nos 26 hores en bus (enlloc de les 22 hores esperades) amb una sola parada de 30 minuts per sortir del bus, vam arribar a San Pedro de Atacama. El trajecte travessa les zones del Nord de Chile on el paisatge es molt arid i sec, sense presencia de vegetacio quasi enlloc. El poble va resultar ser molt turistic, pero tambe te el seu encant ja que esta totalment al mig d'una zona desertica molt diferent del que estem acostumats. El primer dia vam passar-lo organitzant-nos una mica i  ja a la tarda vam agafar un tour que ens va portar al Valle de la muerte i posterioment al Valle de la Luna, on vam veure una posta de sol impresionant, els colors de les muntanyes i del desert despres de pondre's el sol agafen unes tonalitats increibles i una vegada mes les fotos no expresen suficientment la realitat. L'endema voliem anar a veure els geysers de Tatio, pero despres de veure els preus dels tours, i llegir a la Lonely Planet que a Bolivia tambe es possible veure Geysers, vam decidir no anar-hi i enlloc d'aixo vam llogar unes bicis i vam pedelajar cap a la Garganta del Diable, a uns 13 km de San Pedro de Atacama. Per arribar-hi s'ha de creuar un riu, vam tenir sort que anava amb poc cabal i sense massa corrent aquell dia! La "Garganta del Diablo" es un cami molt primet que va fent ziga-zaga pel mig de dues parets altes de roca natural, i que es pot fer en bici o a peu. En aquest cas no hi ha tours que hi vagin i per tant no esta massificat i es força divertit, especialment de baixada.
A la nit ja vam poder veure les primeres mostres de les festes patries del dia 18, son les festes que commemoren l'inici del proces d'independencia de Chile, i que es viuen amb molta intensitat ja dies abans de la data assenyalada. Pels carrers de San Pedro hi havia un grup de gent cantant i d'altres amb els vestits tradicionals chilens ballant un ball tradicional que consisteix en fer remenar mocadors tot saltant. Aquell dia vam poder provar la "chicha",  beguda tipica feta de raim destilat.
Al dia seguent ja marxavem de San Pedro de Atacama, hem trobat que es un poble molt turistic i bastant car, pero la veritat es que hem passat un parell de dies molt entretinguts. Ens hem perdut els tours dels geysers i les llacunes, pero d'aixo ja en trobarem a Bolivia quan hi anem, i a un cost mes reduit.
El  nostre proxim desti sera Iquique, ultima parada de Chile abans de marxar cap el Peru.

Durant els nostres anys a Londres vam descobrir els vins de Concha y Toro, de fet nomes el Casillero del Diablo que es el mes conegut, i podriem dir que ens vam fer compradors regulars del vi a falta de bons riojas. Aixi que ara que estem a Santiago, lloc on es produeixen els vins de Concha y Toro, vam pensar que haviem de fer una visita a les caves. Aixi que ahir a la tarda ens vam dirigir cap alla, vam agafar el tour normal que inclou una visita per les caves, les vinyes i finalment una degustacio d'un vi blanc i una de vi negre, i el regal d'una copa de vi (la que has fet servir per fer la degustacio). Tambe
ens van explicar l'origen del nom del vi mes conegut que tenen que es el Casillero del Diablo, es veu que fa molts anys el propietari de les vinyes guardava els millors vins per consum propi i de la familia en un Casillero a la bodega, pero els treballadors li robaven. Per evitar que li robessin va escampar el rumor que el diable vivia a les caves i els treballadors van deixar de robar-li, i d'aqui ve el nom.
Hem de dir que la visita ens va decepcionar una mica ja que era molt cara per el que oferien, a part de la llegenda, que vam trobar que era una mica un truc de marqueting, no ens van explicar massa res.  Si ho comparem amb California on ens van deixar degustar 8 vins gratuitament, aquests ens van deixar una mica amb les ganes.
Avui ja marxem de Santiago i ens dirigim cap al nord de Chile, a San Pedro de Atacama, ens esperen 22 hores de bus fins arribar-hi, sens dubte el nostre record fins al moment!

Un vol de 5.5 hores ens porta cap a la illa de Pasqua; curiosament, encara que la illa sigui part de Chile, esta a 3700 Km del continent; diuen que es la zona poblada mes aillada del mon, ja que la seguent zona habitada esta a 1900 km de distancia (illes Pitcairin).La illa es de forma triangular i per anar de punta a punta son uns 20 km, aixi que no es massa gran; nomes te una poblacio, anomenada Hanga Roi, on hi viuen uns 4000 habitants.
Totes aquestes dades serveixen per donar-se compte que la illa es ben be al mig del no res, i la sensacio que es te alla es d'estar en un lloc ben aillat. El primer dia el vam aprofitar per anar a fer una volta caminant, vam anar per la costa tot visitant les tipiques estatues (moais) i coves. Vam tenir la sort de topar-nos amb un estudiant de medi ambient Xile que feia la mateixa ruta, i ens va anar explicant tot de curiositats i dades interessants dels llocs que visitavem. Tot xino xano, aquell dia vam caminar uns 15 km, el paisatge realment bonic, combinant mar, precipicis, petits volcans, gespa verda, estatues i un sol molt agradable.
Tot pintava molt be, pero al aixecar-nos el dia seguent estava plovent a bots i barrals. Es fa dificil entretenir-se en aquesta illa quan plou, ja que tot lo interessant esta al descobert, pero vam aprofitar per anar a veure el museu del poble amb un noi de Minessota que vam coneixer el dia anterior a l'hostal. El dia seguent tambe va ploure sense parar, i no vam poder sortir fins a les 6 de la tarda. Degut a aquests dos dies de pluja vam decidir trucar a Oneworld per cambiar els vols i allargar l'estada un parell de dies mes, fins dissabte, per cert, estem molt contents amb Oneworld ja que amb uns minuts ho vam tenir arreglat i sense cap cost addicional!
El dijous doncs, ja amb un dia esplendid altre cop, vam llogar una moto i ens vam recorrer tota la illa. Aquest trajecte en moto es dels millors que mai hem fet, el paisatge es maquissim, res esta edificat al llarg de la ruta i quasibe no et trobes ningu mes a la carretera. Una de les millors coses a veure es la "fabrica" dels Moais, que es on esculpien les estatues, esta situada dins un volca amb unes vistes magnifiques, i es poden veure moltes estatues en varis estats de fabricacio. Ningu sap amb certesa com ho feien per traslladar aquests blocs de pedra de varies desenes de tones per tota la illa, tot i que hi ha moltes teories. El dia seguent vam acabar de recorrer el que ens faltava, principalment el volca Orongo, on altre cop les vistes de la illa i del crater valen molt la pena.
L'ultim dia, dissabte, vam aprofitar per anar a veure la sortida del sol en un lloc on hi ha quinze estatues. L'experiencia es ben diferent que per exemple el gran canyon o Ankor Wat, es molt mes desolat, quan vam arribar erem els unics i nomes van apareixer 2 persones mes.
Tot plegat ens ha agradat moltissim, sovint es te la sensacio de tenir la illa per tu sol, i els paisatges es combinen amb les estatues creant un escenari misterios i desolat que es fa molt ame de visitar.
Fotos disponibles en aquest link, aviat al blog tambe!
http://picasaweb.google.com/elswillyfogs/Chile#

L'arribada a Santiago va ser xocant, ja que vam passar de la calor de Mexic als 8 graus i la pluja de Santiago, i al cim feia dos dies seguits que no dormiem en un llit. Vam aterrar a les 8 del mati aixi que teniem tot el dia per endavant, per sort vam trobar un hostal molt acollidor on vam passar quasi tot el dia esperant per l'endema volar cap a la illa de Pasqua. Tambe vam haver d'anar a comprar-nos mes roba, ja que no teniem ni uns tristos texans i feia un fred impressionant, de fet aqui es temporada d'esqui i a l'hostal on som ofereixen esquiades per un dia, fan venir ganes de posar-se els esquis i cap a la muntanya!

Centre America ha estat per a nosaltres un lloc de contrastos, mes aviat una experiencia agre-dolca. La cosa va comencar molt be amb el Salvador, la gent super amable i vam disfrutar molt pujant els primers volcans, banyant-nos als craters i descobrint cascades almig de selves. Nicaragua tambe ens va agradar al principi, vam fer activitats molt bones com el volcano boarding, visitar llocs fascinants com el crater fumejant de Masaya, veure les tortugues de La flor i vam fer surf per primera vegada. Per desgracia, l'atracament en el taxi compartit va canviar molt les coses per nosaltres, no tenir l'equipatge ens ha presentat moltes incomoditats, emocionalment es un xoc dur de superar, i tambe ens adonem que el nivell de seguretat que estem acostumats a Europa no es dona en absolut en aquests paisos. Tot i aixi, vam comprar quatre coses i vam anar fent cami mes o menys com estava previst, sort, ja que els 8 dies que vam passar al Carib hondureny van ser del millor del viatge. Vam continuar amb Guatemala, on tot es maquet, pero el fet d'estar a un metre de rius de lava roent al Pacaya va ser el plat fort, una experiencia inoblidable per a explicar als nostres nets! I ja per ultim Mexic, que nomes hem pogut visitar la zona de San Cristobal de las Casas i Mexico DF; amb 4 dies nomes hem pogut fer un tast d'aquest pais que es mereixeria mes temps.

S'ha de dir que viatjar per centre america ha tingut els seus moments pesats:

-Chicken busos que no acaben d'arribar mai, veure 2 posts anteriors
-Gent poc honrada: tornar-te el canvi malament dia si dia tambe, falta de paraula quan s'acorden tarifes (barco, taxi...), alt nivell d'inseguretat general fins i tot a ple dia, etc
-Allotjaments mes tirats: numero excessiu d'animals roedors corrent pels sostres, discussions familiars a altes hores de la matinada...
-Gringos: per a alguna gent tots els blanquets d'ulls clars son gringos i et poden fer sentir com un moneder ambulant.
-Mosquits: la sang de la Silvia deu ser especialment bona ja que ha  anat col.leccionant mes de 200 picades (les vam comptar!)
-Menjar: l'arros i frijoles es fan pesats d'acompanyament de cada apat...

Com a estadistiques d'aquesta etapa tenim:
-Numero de dies: El Salvador 8, Nicaragua 13, Honduras 10, Guatemala 9, Mexico 4. Total: 44
-Cost per dia: 59.67 EUR o 52 GBP. Aquests costos son aproximats, no inclouen les despeses de Nicaragua, el valor del que ens van treure dels comptes, les coses fisiques que ens van robar, ni el que hem gastat per reemplacar-ho. Centre America es barat en general, pero el curs de submarinisme i Roatan en general va fer pujar la mitjana.
-Chicken busos que tenien escuts: del Barca: 99%, del Madrid: 1%

L'etapa de Centre America ha tingut uns moments magics i increibles que han valgut la pena, pero sempre ens quedara el nuvol negre de l'atracament a la memoria. Degut a aixo no hem volgut allargar el numero de dies aqui, estem contents de canviar d'hemisferi i esperem que les experiencies siguin majoritariament positives a Sud-America. Com sempre l'important son les ganes de seguir endavant, i d'aixo encara en tenim moltes!